• Generalitat de Catalunya, Movem el cor- manual de pràctica esportiva per a gent gran http://pafes.cat/blog/wp-content/uploads/2010/10/FATEC_Guia2007.pdf (consultat el 8.06.2012)

En aquesta pàgina web, hi he trobat informació sobre com preparar un taller per a gent gran. Tot i que aquest manual està pensat per un taller espíritu, també he pogut aplicar molta informació al meu cas. Per exemple, tot el referent a tècniques d’ensenyament. Sé que el taller s’ha de fer de manera molt entenedora i senzilla per a ells, perquè de seguida es bloquejen i perden al fil. Al ser grans, solen ser també tossuts.

Planificació de les classes

La primera classe serà el dijous 24 de les 6 a dos quarts de vuit. Com a material, portaré els instruments que em deixarà l’Escola de Música de la Garriga: 2 caixes xines, 1 tambor, un parell de bastons de fusta, 2 triangles, uns platarets i 2 xilòfons. Així doncs, tindré instruents per les senyores i també per mi, perquè jo dirigiré l’orquestra tocant el meu instrument. No intentaré explicar els procediments de direcció d’un director professional, ja que això demana una base prèvia de música i les participants no la tenen. Per tant, ho faré d’una manera més senzilla i faré que piquin els instruments de percussió alhora que jo. Per fer això, hauran d’estar atentes i mirar-me, però tampoc no tindran altre lloc on mirar.

Per les dels xilòfons, però, serà més difícil, i és per això que hi aplicaré la técnica dels gomets. Enganxaré gomets de diferente formes i colors a les tecles dels xilòfons i faré servir gomets també per les partitures. En uns papers blancs, hi enganxaré els gomets en l’ordre que han de tocar les tecles, i elles haura de saber-se el ritme (no es pot fer amb gomets). Enganxaré els gomets a les tecles i als papers davant de les participants, perquè entenguin el procés i el puguin seguir.

Faré que s’asseguin en cadires davant d’una taula on puguin deixar els instruments perquè, encara que a la seva edat no tinguin risc de moltes malalties, segueixen essent grans i una estona prolongada drets no pot ser còmode per ells.

El projecte

Aquest projecte ha sigut una experiència molt maca en la qual he après tant com he ensenyat. He ajudat a un grup d’àvies a coordinar-se i a seguir-me per tal de muntar una petita orquestra alhora que aprenien música i es divertien. Eren unes àvies rialleres i bromistes, una mica insegures amb les seves aptituts musicals però prou capaces i, sobretot, animades. Aquest projecte demostra que la motivació, la curiositat i el bon humor poden moure el món, perquè unes senyores grans que no tenin cap obligació d’apuntar-se a un taller ofert per una noieta de La Garriga s’hi apuntéssin i fins i tot s’avinguéssin a cantar i a tocar davant de 100 persones és extraordinari. I tot el projecte ha estat mogut tan sols per la seva curiositat, per altra cosa. Fins i tot al principi, quan l’orquestra no sonava ni una miqueta bé, quan tothom desafinava i semblava desastrós, les ganes de passar-s’ho bé de les participants van fer que a tots ens en quedi un bon record. Jo he après a tenir paciència, perquè res no surt mai bé a la primera, i he après que un professor no pot mostrar mai cap dubte, si no que s’ha de mostrar del tot confiat en les seves opinions. Quan jo demanava alguna cosa a les participants, la seva opinió o consells, s’alarmaven i de seguida deien: «Com ens diguis tu, noia, que ets la professora». Un professor pot demanar que els alumnes reflexionin, aprenguin o parlin de la lliçó, però mai ha de deixar que qüestionin la seva manera de fer o la seva feina. Això, per suposat, és una tècnica que no es pot aprendre amb 1 setmana d’experiència com a professora, si no que s’ha d’anar perfeccionant durant els anys. Jo personalment no tinc pensat ser professora en un futur, però crec que qualsevol persona que vulgui liderar un grup de treball, un grup social o un col·lectiu encara més gros hauria d’imregnar-se de les qualitats d’un bon professor, que inclouen la tolerància, l’autoritat, la paciència, la capacitat de comunicar idees, la capacitat de tractar amb la gent, el coneixement, la reflexió, les ganes d’ajudar i d’educar.

Aprendre a aprendre

Durant aquest projecte, he après a organitzar-me, a buscar informació i a aplicar-la. I no aplicar-la només sobre un paper, si no també en un contexte real en el que també hi havia altra gent implicada. Des dels 4 anys que estudio música a l’escola municipal de música Josep Aymerich de la Garriga, i aquesta ha estat una bona oportunitat d’aplicar els meus coneixements alhora que realitzava un servei social. Tot i que fins ara només he empassat coneixements i he practicat amb el meu propi instrument, he experimentat com tot allò que he pres durant 10 anys pot servir a altra gent. Per tant, una de les coses que haig he après és com fer entenedor allò que explicava i com motivar a la gent per allò que a mi em motiva. Aquestes són les habilitats dels bons professors i, tot i que no arribaré al seu nivell, ho he aplicat per transmetre els meus coneixements a un grup reduit de gent gran que no coneix massa o res de la matèria. He intentat que la gent gran entengui per què m’agrada a mi la música, què en poden treure ells i que siguin capaços d’aplicar aquest art. Veient els resultats, crec que ho he aconseguit.

Salud i educació social

Alhora que ensenyava i aprenia, també he contribuit a entretenir la gent gran, un col·lectiu bastant oblidat que molt poca gent es preocupa d’ajudar. Encara que justament les meves alumnes no tenien problemes de salud importants ni limitacions físiques, si que és veritat que són grans i hi ha coses que no poden fer (la majoria d’esports, traslladaments llargs…). A més, a la gent gran els agrada estar i parlar i divertir-se amb joves, ja que això els fa sentir més part de la societat. Totes les participants estaven ben encoriosides amb el meu ordinador, que les grabava, i els comentaris «Goita, si som nosaltres!» i «Això és perquè té una càmera, que jo ja n’estic aprenent d’aquestes coses» abundaven per tota la sala. I si a més la gent jove els porta una cosa agradable i internacional com la música i cançons que ja coneixien però que no tenien l’oportunitat de cantar (bé per vergonya, bé per no saber d’on treure la lletra), el taller encara se’ls fa més divertit. Per les seves declaracions, sé que han disfrutat amb aquest taller i que els agradaria tornar-hi. De fet, al principi del taller ja em van avisar que si no els agradava m’ho dirien sense problemes i tenia por que ho fessin, però han acabat molt satisfetes amb el que han après i molt motivades a seguir aprenent. Em van demanar que els imprimís lletres de cançons per poder-les cantar a casa perquè, ara que han començat a entendre la música, no volen deixar de fer-ho. Tota aquesta dedicació em demostra que el taller ha sigut un èxit alhora de complaure les participants i ajudar en aquesta comunitat.

Crec que un projecte així, que involucri als alumnes amb la societat, particularment amb una part que queda molt oblidada, és una experiència que tots els joves haurien de viure, i que els ajudaria a aprendre tal com m’ha ajudat a mi.

Concert

Aprofitant la gala benèfica organitzada des del casal per contribuir a la marató de TV3, hem fet el concert producte final del meu projecte avui, diumenge dia 27 de maig. Hi havia al voltant de 100 persones a la sala, i hi ha tant aspectes bons com dolents a comentar sobre el resultat final.

Degut als nervis i a l’estrés del moment, les cançons no ens han quedat tan bé com als assajos. La senyora del xilòfon que portava menys temps practicant ha perdut el fil i simplement ha deixat de seguir la partitura per fer la seva pròpia versió de les cançons tocant notes aleatòries sense sentit, lo qual ha sigut un recurs bastant encertat, en realitat. Tot i així, cap d’elles no s’ha desanimat i han acabat el concert molt satisfetes. «Apa si els hem sorprès!», «Sóm les més animades de la sala» i «Ens ha sortit molt bé, no?» han sigut els comentaris de les participants al acabar el concert. Totes han declarat que senten haver après molt aquests dos dies i que els agradaria que un taller així es repetís. De fet, jo també he vist com milloraven i, comparant el final amb el primer dia (tinc els vídeos) veig que realment han après molt. Ara segueixen els ritmes i fins i tot les melodies i ja han fet l’esforç no només de cantar, si no també de fer-ho en públic. Per tant, les àvies han après alhora que s’han divertit, i això fa que el meu objectiu principal estigui complert. Així doncs, he fet un sevei social d’entreteniment a gent gran alhora que feia un servei d’educació en el que tan les àvies com jo hem après. Això queda directament rel·lacionat amb l’àrea d’aprendre a aprendre.

És ben bé que la vida et treu el sentit de la vergonya i et dota d’una capacitat d’improvització que nosaltres, els joves, no podem ni imaginar.   Al cap i a la fi, quan hi ha 100 persones entre avis, fills i nets impacients, de fer-ho ve a malament el que canvia és com t’hi poses. Mentre que una anava decidida i confiada perquè se sabia les notes, l’altra anava igualment confiada pensant que podia tocar qualsevol cosa. Fins i tot les meves companyes, que estaven al final de la sala, han dit que no s’ha notat, i això que elles havien vist els assajos.

El que si que ens ha fallat, però, ha sigut l’acústica de la sala: ni tant sols la percussió se sentia bé. Les veus tampoc no han cantat tan bé com a la classe, suposo de veure tota aquella gent escoltant. Tot i així, valoro per sobre de tot l’sforç del grup, que ha sigut impressionant. Les dels xilòfons, per exemple, van venir ahir (dissabte) a assaijar elles soles durant 1 hora i mitja, sense que jo els ho hagués demanat i sense tenir-ne cap obligació. Ho van fer només per la seva motivació a aprendre i a fer-ho bé, i això demostra que aquest taller els ha agradat de veritat. Les de la percussió, tot i que al principi eren reservades i només pensàven com s’ho farien perquè ningú les sentís, també han acabat animant-se i han cantat amb orgull cançons que potser feia anys que no sentien. Aquest esforç i aquesta dedicació per part de les participants han sigut molt importans per mi al llarg del projecte, ja que m’han motivat a seguir endavant amb il·lusió.

Segona Sessió

Avui hem tingut una classe una mica accidentada. El punt positiu és que la Teresita, la senyora que ahir va faltar per la confusió d’horaris, ha vingut i s’ha incorporat en el grup. Per desgràcia, però, una de les senyores que tocàven el xilòfon s’ha trobat molt malament, de sobte, i ha hagut de marxar. Trobar una substituta no ha sigut fàcil, i més tenint en compte que la malalta se sabia molt bé els partitures i ja havia paracticat un dia. Tot i així, una de les senyores de la percussió s’ha envalentit i a partir d’ara tocarà el xilòfon, ho faigi com ho faigi.

Tot i aquest canvi, però, l’orquestra ja sona prou bé, i és que aquestes senyores aprenen a un ritme impressionant. Els últims 10 min, he convidat a 3 espectadors perquè ens escoltéssin i ens donéssin la seva opinió i han resultat encara més sorpresos que jo i tot. I és que, com molts, eren una mica incrèduls i pensaven que ensenyar música a gent gran era un somni impossible i que mai no ho aconseguiria. És veritat que, durant les sessions, la idea que tenia del projecte acabat ha anat canviant, ja que hi hem afegit molt de cant, però crec que no podia tenir més bons resultats.

Aquest assaig també s’ha dut a terme segons la planificació, i no ha presentat gaires dificultats. La partisipant que va faltar ahir ha vingut avui, i té també moltes ganes d’aprendre. Una de les que tocàven el xilòfon, però, ha arribat trobant-se molt malament i ha hagut de marxar a casa. Ahir era una de les més animades i si avui ha marxat ha sigut per absoluta necessitat, ja que se la veia realment malament. Era de les més joves, hi ha sigut una casualitat impossoble de preveure el fet que es posés malalta, no ha tingut res a veure amb l’edat i les malalties que jo havia estudiat.

La resta han seguit treballant i segueixen mostrant-se entusiasmades amb el taller i amb el concert, i ja s’han preparat el que volen dir al públic. En Miguel Ríos realment les ha animat i ha fet que estiguessin més interessades en el taller, ja que a més d’aprendre i poden retrobar records de la infància. Els llocs de seure han sigut els mateixos i tothom ha tingut els mateixos instruments excepte la voluntària que ha substituit a la malalta. La senyora substituta és la que ha tingut més problemes per posar-se al nivell de tocar el xilòfon, i això demostra que l’orquestra ja ha avançat i no és tan fàcil enganxar-s´hi com al primer dia. Tot i així, s’hi ha esforçat i ha aconseguit seguir el ritme de les altres. Com a mostra d’interès i dedicació, les dues senyores que dels xilòfon han decidit per elles mateixes trobar-se demà per assajar i tenir les peces llestes pel concert. Això és una mostra molt important que s’ho han pres seriosament i tenen ganes d’aprendre. A més, totes han seguit amb els seus comentaris d’agraïment per la meva feina com a professora i mostrant el seu entusiasme.

Avui a les 6 de la tarda he començat amb la primera classe del meu taller de música, a la qual han assistit 7 des 8 participants. Resulta que la Sra Mònica es va equivocar, i els hi va dir que el taller era a les 4. Després d’esperar 2 hores, una de les participants va decidir tornar a casa poc abans que jo arribés, pensant que es devia haver equivocat i era un altre dia. La secretària del casal ja m’ha dit que segurament vindrà demà, que no em preocupi. Això, apart, demostrar la gran paciència que han de tenir aquestes senyores, ja que n’hi ha 7 que s’han esperat allà des de quarts de 5. Tinc el pressentiment que, al llarg d’aquest taller, aprendran tan elles de mi i de la música com jo d’elles.

He donat els 2 xilòfons a les dues participants més atrevides, les que s’han presentat voluntàries per tocar la melodia. He repartit la melodia de totes dues cançons partint-les per la meitat, per tal de que les àvies no s’haguessin d’aprendre tant de tros. És més fàcil centrar-se només en un trosset petit de cada peça que en tota la peça sencera. La resta d’àvies tindran un triangle, una pandereta, dues caixes xines i uns bastons.

He situat a les participants al voltant de la taula de manera que tots em veiessin a mi. Primer de tot, he fet que les dels xilòfons s’aprenguessin la melodia, i els he deixat temps per què s’acostumessin als gomets. M’agradaria haver disposat de més temps per què practiquessin, però no hi ha temps per això. Tot i així, se’n han sortit prou bé i tampoc ha fet falta que practiquessin més per separat. Per dirigir les de la percussió, he agafat jo també un triangle dels que sobraven i els he dit que toquessin alhora que jo. Al principi, em seguien molt atentament per mirar de tocar amb mi i amb por d’equivocar-se, però cap al final de la classe ja podien tocar mentre miraven la lletra i de manera instintiva. Això vol dir que estan progressant, ja que comencen a tenir sentit del ritme. La classe ha progressat molt més ràpid del que m’esperava, ja que amb la tècnica dels gomets ràpidament han sabut trobar els notes i la melodia ja sona bé.

La percussió ha adquirit sentit del ritme i les 5 àvies que toquen instruments de percussió ja estan compenetrades per mirar-me i picar totes alhora. El grup comença ha adquirit disciplina d’orquestra i ja saben que m’han de mirar per començar, per tocar i per acabar.

A més, de seguida han reconegut la cançó de l’Alegria i hi han volgut afegir la lletra de Miguel Ríos, un cantant de la seva època. D’aquesta manera, han relacionat el que estaven aprenent amb coses que sabien i que a totes els ha agradat recordar. “Quina gràcia que hi tenia, en Miguel Ríos!” i “Quins records, aquesta música!” han sigut alguns dels seus comentaris.

Aquesta primera sessió ha estat realitzada segons la planificació que vaig fer fa uns dies. No m’he trobat amb cap imprevist que que dificultés la feina. Al principi vaig pensar que potser una hora i mitja seguides serien molta estona, però les àvies s’han mostrat satisfetes amb la feina feta i no ha semblat que se’ls hi fés pesat. Totes han dit que «Valéis mucho, chicas» i «Té molt de mèrit que hagueu aconseguit ensenyar-nos tot això!». Per tant, estic contenta amb l’assaig, i crec que, tot i els nervis del principi, ha sortit bé. Per l’assaig de demà, ja estaré més tranquil·la.

8 Avies!

Després d’haver penjat a la sala principal/mejador del casal un cartell vermell brillant anunciant el meu taller, la Sra Mònica m’ha comunicat que hi ha 8 àvies interessades. Això són 2 persones més del que m’esperava, així que es pot considerar que el primer pas de la relització del producte ha anat força bé.

El fet que s’haigin apuntat bastants àvies pot ser degut, a part de l’ajude de la Sra Mònica, al disseny del cartell que vaig penjar, ja que la seva vitalitat i lluminositat deu haver cridat l’atenció dels transitants del casal. Tot i que no tindré una classe de masses persones, ja és molt que s’hi haigin apuntat 8 avis, sobretot tenint em compte que han tingut molt pocs dies per decidir-se (5 dies). Si hagués tingut més temps per a fer propaganda del taller, segurament s’hi haurien apuntat moltes més persones, però el temps per acabar aquest projecte se’m acaba i m’he hagut d’afanyar. Per futurs projectes semblants, seria molt important planificar la propaganda amb més temps per aconseguir encara més participants.

El dijous aniré al casal, on deixaran una sala per començar el meu taller de música amb els instruments que em deixa l’Escola de Música Municipal de La Garriga, on fa temps que estudio.

Casal d’Avis

Avui he trucat a la Sra. Mònica, l’encarregada del Casal de Gent GRan de Llinars (CGGLl), per acabar de concretar les dates de les classes. Per obtenir un màxim rendiment, les classes haurien de ser totes a la mateixa setmana, igual que el concert. D’aquesta manera, deixo menys temps als participants perquè s’oblidin del que haigin après. Havia pensat, doncs, de fer les classes dimarts, dimecres, dijous i divendres d’una setmana qualsevol d’aquest més, fent una hora de classe cada dia. Per desgràcia, però, la senyora Mònica m’ha comunicat que dimarts i dimecres la gent del casal estan apuntats a classe de pintura i teatre, així que no hi haurà ningú disponible per apuntar-se al taller. Ella mateixa mà recomanat que fes dues classes de una hora i mitja cada una el dijous i el divendres, que és quan hi haurà més gent disposada a participar en el meu projecte. També m’ha dit que fes un cartell amb informació per poder-se apuntar al taller, que ella penjarà al menjador per aconseguir interessats.

Partitures

Himne de l’alegria

• Partitura-Himno de la Alegría. Disponible en: http://unimusica.net63.net/partitura-himno-alegria.htm Consultado el: 28/05/2012

Aquesta pàgina web compleix amb les especificacions dels criteris de validesa, ja que està recolzada per una entintat (Unimúsica) que la recolza i es da càrrec del seu contingut. Tont se val si té una antiguitat de més de 5 anys, l’Himne de l’Alegria va ser escrit per Beethoven al voltant de l’any 1920, i des de llavors no hi ha hagut cap modificació notable.

He buscat la partitura de l’himne a internet perquè, tot i que ja la sabia d’haver-la treballat anys enrere a classe de música, volia contrastar-la per assegurar.me que no m’equivocava. Sempre és millor contrastar els coneixements previs, sobretot si aquests tenen ja uns quants anys.

Aquesta partitura és la que ensenyaré als participants del meu taller perquè siguin capaços d’interpretar-la en un concert.

Moltes felicitats

• Educació Musical- Espacio para compartir y mucho más! Cumpleaños Feliz http://edmusical.edutictac.es/mod/glossary/view.php?id=73&mode=cat&hook=4&sortkey=&sortorder=asc&fullsearch=0&page=-1 Consultat el 28/05/2012

Aquesta informació, recolzada per Edmusical, ofereix una infinitat de cancçons: antigues i modernes, tradicionals i desconegudes. Totes les partitures són penjades per professors llicenciats en música que fant la seva aportació per amor a l’art. Entre totes aquestes obres, hi ha una petita adaptació de la cancó d’aniversari Moltes Felicitats. És una peça que tothom coneix, i que es pot cantar amb moltes llengües. Com que també vull que els participants al meu taller cantin a més de tocar, hauré de decidir en quin idioma la cantarem. No coneixo els participants ni els coneixeré abans de l’assaig, i tampoc els puc preguntar allà mateix amb quin idioma volen cantar la cancçó, això podria portar discussions. Per a triar l’idioma abans de començar el taller, he consultat la pàgina web d’Idescat, l’anuari estadístic de catalunya.

• Idescat, Estadístiques-Llinars del Vallès http://www.idescat.cat Consultat el 28/05/2012

En aquesta pàgina web, que compleix amb tots els criteris de validesa a més d’oferir una informació constantment actualitzada per experts en el tema, hi he trobat que la majoria de la població major de 65 de Llinars del Vallès prové de fora de Catalunya i tenen el castellà com a llengua materna. No puc estar segura de si això serà cert a la meva classe, però tot fa pensar que si. A més, a l’època de Franco, el català estava molt restringit i només es parlava a casa, així que segur que a les escoles es cantava aquesta cançó en castellà.

Entrevista

Abans de començar les classes, havia de decidir la música que els participants al meu taller. A més, necessitava consells i informació de la manera com ensenyar música. Per a aconseguir aquesta informació, he anat a fer una entrevista a un professor de música, llicenciat en música i amb moltíssims anys d’experiència: en Joan Figueras.

Després de tocar a diversos grups de música catalana de diferents estils, en Joan es va posar a donar classe, i fa més de 10 anys que és el cap d’estudis de l’Escola de Música Josep Aimerich de La Garriga. Com que és una persona molt experta en el tema i a més té una carrera universitària que l’acredita, la informació que m’ha proporcionat es pot considerar correcte segons els meus criteris de validesa.

Entrevista

Elvira: Hola, Joan! Estic fent un projecte per l’escola i necessitaria una mica d’ajuda musical. Et faria res contestar unes preguntes?

Joan: És clar que no. Estaré encantat d’ajudar-te, Elvira.

Elvira: L’ojectiu del meu projecte és ensenyar música a un grup de gent gran, i és per això que he dissenyat un taller musical que duré a terme aquesta setmana que ve. El problema és, però, que encara no he decidir quina cançó vull que toquen.

Joan: Primer de tot, fes el «Cumpleaños Feliz», que és molt coneguda, fàcil i mai no falla. Segur que la coneixen, i aixó farà que la toquin sense saber res de figures rítmiques.

Elvira: Perfecte! Així també la podran cantar.

Joan: A més… també coneixeran l’Himne de l’alegria, de Beethoven. És una cançó molt coneguda i molt bonica. A més, tu ja te la saps. Així no necessitaràs partitures.

Elvira: Tens raó, hi ha aquell tros tan conegut que és molt senzill i fàcil de tocar. Creus que tindrem temps de fer-ne alguna altra?

Joan: tenint en compte que només són dues classes, és millor que et limitis a aquestes dues. Per fer-ho més fàcil, pots posar gomets de colors a les tecles dels xilòfons, serà una manera de fer partitures. En podràs aconseguir?

Elvira: I tant!

Joan: doncs posa gomets diferents a cada tecla. Com que les cançons que has triat no tenen moltes notes, podrán aprender-se-les ràpid.

Elvira: Moltíssimes gràcies per tot! Avui mateix prepararé les partitures.

Joan: De res, Elvira.

Elvira: Adéu!

Gràcies a aquesta entrevista, ara ja sé quines cançons treballarem a la classe. Començarem amb el Cumpleaños Feliz, que és la més senzilleta. Quan ja surti bé, començarem amb la cançó de l’Alegria. Repartiré la melodia entre les dues persones que toquin el xilòfon, i hi posaré gomets perquè els participants reconeguin les tecles. En un paper, colocaré els gomets de colors en l’ordre que han de tocar cada tecla.